Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
LA U. R. S. S., LA MES GRAN TEMPTATIVA DE SOLUCIO DE LA QÜESTIÓ NACIONAL SOTA EL REGIM DE LA DICTADURA DEL PROLETARIAT
Manuilsky, parlant al Cinquè Congrés mundial, digué :
Passo ara la darrera part, la Unió de les Repúbliques Socialistes dels Soviets, formada en l’interval entre el IV i el V Congrés. Sabeu que, des del punt de vista nacional, Rússia és encara més complexa que l’antic Imperi austro-hongarès. Àustria-Hongria només comptava 11 nacionalitats, Rússia en té més de 100, grans i petites, disseminades sobre l’immens territori de l’antic imperi dels tsars. Resoldre la qüestió nacional en tals condicions fou extremadament difícil. La nostra solució servirà de lliçó a tots els nostres camarades de l’estranger [17].
Una altra dificultat consistia en el fet que el proletariat era sobretot rus, mentre que la massa camperola era en gran part de nacionalitats diferents. La U. R. S. S. compta prop de 69 milions de russos i 65 milions d’habitants d’altres nacionalitats. El nostre primer objectiu ha estat d’establir el llaç d’unió entre els tres milions de proletaris russos i la gran massa pagesa heterogènia.
Finalment, aquesta massa heterogènia es trobava en graus diferents de desenvolupament econòmic. Nosaltres tenim d’una part grans centres industrials, i de l’altra, 10.000.000 de nòmades. I no és pas suficient de proclamar la igualtat formal dels pobles. Això no hauria tingut més resultats pràctics que la proclamació de la igualtat per la Revolució francesa. Nosaltres volem una igualtat econòmica efectiva, sota la garantia del desenvolupament normal dels pobles que formen part de la nostra República obrera i pagesa. És una tasca que nosaltres havíem de resoldre amb les nostres forces, amb recursos econòmics molt limitats.
Lenín ha dit que Rússia, per la seva situació geogràfica, és un pont natura entre Àsia i Europa. És veritat. La nostra revolució té una doble fesomia. Ha actuat sobre el proletariat europeu; li ha fet tornar a tenir confiança en ell mateix i li ha fet albirar la possibilitat de conquistar el poder. Però la seva influència no ha estat menor en els pobles d’Orient. Kautsky, després de la revolució de 1905-1906, havia predit que la Revolució russa desvetllaria els pobles d’Orient a la vida nacional. Després de la Revolució d’octubre la Rússia soviètica ha esdevingut el punt d’atracció de tots els pobles d’Orient. Això obliga el Partit comunista i el proletariat rus a justificar les esperances dels pobles orientals. Nosaltres comprenem molt bé que dintre la situació actual, voltats d’Estats capitalistes no hauríem aconseguit de mantenir la independència de les Repúbliques Soviètiques si no haguéssim format un front únic revolucionari entre els pobles oprimits i el proletariat rus, un front únic que anés de la mar Bàltica a les planes llunyanes de l’Àsia. No és pas sense intenció que la “Vendée” [18] russa havia elegit les províncies llunyanes de l’antic imperi per atacar el proletariat victoriós de Moscú i Leningrad. Però la simpatia de les poblacions de totes aquestes províncies ens ha permès de vèncer els cabdills contrarevolucionaris Dutov, Lemenov, Koltxak, Denikín. El renegat Pau Levi pot ironitzar tant com li plagui sobre el comunisme baixkir i kalmuk [19]. No fa més que manifestar així els seus instints colonitzadors.
Gràcies a dos mètodes hem reeixit a realitzar aquesta fraternal unió de les nostres nacionalitats.
Primerament, hem reconegut sense reserves el dret que té cada poble de disposar d’ell mateix i fins de separar-se del règim soviètic. La proclamació d’aquest principi ens ha permès de paralitzar el nacionalisme dels pobles abans oprimits pel tsarisme i d’afeblir al mateix temps la influència dels partits petit-burgesos que aprofitaven els odis nacionals per a semblar la desconfiança.
Un article remarcable de la nostra Constitució permet a cada nacionalitat adherida a la U. R. S. S. de sortir-ne en qualsevol moment [20]. Aquest dret no és limitat per cap formalitat; es realitza per un acte unilateral del membre adherent. Els professors de dret constitucional burgès no ho comprenen. En un estudi sobre el caràcter jurídic de la nostra Unió obrera i pagesa, Miliukov diu que el nostre Estat no és una persona jurídica, a causa de l’absència de tot element de coerció i que, per tant, no pot contreure cap compromís de caràcter internacional. Miliukov es pensava que aquest anàlisi jurídic faria sensació entre els Estats burgesos i impediria el reconeixement de la U. R. S. S. Doncs bé, camarada, és justament aquesta absència de tota coerció el que fa tan forta la nostra influència moral sobre els pobles adherits a la U. R. S. S. .....................https://drive.google.com/file/d/1qHcKrATsrT5RZarYXUKBKvtPAHJEryZi/view?pli=1...............58/75
Lenín va emetre les idees següents sobre les perspectives de desenvolupament dels països colonials i semi-colonials:
El treball pràctic dels comunistes russos a les colònies que pertanyien en altre temps al tsar, en països endarrerits, com el Turquestan i altres, ens menen a preguntar-nos de quina manera cal aplicar els principis, la tàctica i la política comunistes en una situació social que precedeix l’establiment del règim capitalista. Perquè cal remarcar sobretot que, en aquestes contrades, les relacions precapitalistes prevalen encara i que, per tant, no pot ésser qüestió d’un moviment purament proletari. No hi ha en aquestes contrades gairebé cap proletariat industrial.
Tanmateix, hem hagut d’assumir i hem assumit el rol de “líders” en aquest moviment. El nostre treball en aquest medi ens ha mostrat que les dificultats eren realment enormes, però el resultat de la nostra activitat pràctica ha demostrat que era possible, a despit d’aquestes dificultats, de despertar un pensament polític independent, fins en els llocs on no hi ha gens de proletariat. Aquesta activitat ha estat per a nosaltres més penosa que no hauria estat en altres països més avançats, perquè el proletariat rus ha hagut de fer un treball excessiu en la seva obra governamental. És fàcil de comprendre que els pagesos que es troben en un estat de dependència semi-feudal, són capaços de concebre la idea de l’organització sovietista i poden també actuar pràcticament per a la realització d’aquesta idea. És evident que les masses, en aquests països, són explotades no solament pel capital comercial, sinó també pel règim feudal i que aquesta arma, aquesta forma d’organització anomenada “els Soviets”, pot ésser emprada en aquest cas. La idea és simple i pot ésser aplicada, no solament a la societat proletària, sinó també a les condicions de vida pagesa feudal i semi-feudal. Les nostres experiències en aquest terreny, no han estat pas molt riques, però les discussions que han tingut lloc a la comissió on hi havia nombrosos representants de les colònies, ens han provat definitivament i absolutament que hem de basar les resolucions de la Internacional comunista sobre el fet que els consells de pagesos, els consell d’aquells que són explotats, poden ésser un recurs no solament als països capitalistes, sinó també en una societat precapitalista, i que el deure absolut dels comunistes i d’aquells que es disposin a organitzar partits comunistes és de propagar la idea de consells de pagesos i de consells de treballadors explotats per tot arreu, sense exceptuar-ne els països endarrerits i les colònies, i de fer temptatives a tot arreu on ho permetin les circumstàncies, per a crear consells de pagesos o consells de treballadors. Això ens obre un camp d’activitats molt interessant i de gran importància. L’experiència feta no és gran encara, però anirem acumulant materials, i no hi ha pas dubte que el proletariat dels països avançats podrà i haurà de prestar el seu ajut a les masses treballadores dels països endarrerits. I no hi ha pas dubte que quan les repúbliques sovietistes del proletariat victoriós allargaran la mà a aquestes masses, el desenvolupament d’aquests països endarrerits entrarà en una nova fase. Aquesta qüestió ha alçat una viva discussió a la comissió d’enllaç, no solament amb les tesis que jo he proposat, sinó encara més amb les tesis del camarada Roy que ell defensarà, dintre de poc, després de fer-hi certes esmenes.
La qüestió és de saber si podem admetre que el desenvolupament de l’economica capitalista és inevitable als països endarrerits que s’emancipen ara i on certs progresos s’han fet sentir després de la guerra. Hem arribat a aquesta conclusió: que el desenvolupament del capitalisme en aquests països no és pas inevitable, sobretot en el cas que el proletariat revolucionari victoriós hi hagi fet una propaganda sistemàtica i el poder dels Soviets hagi prestat a aquesta obra el seu ajut per tots els mitjans de què hagi pogut disposar. No solament hem de formar nuclis independents de partits, no solament hem de procedir a la propagació de la idea dels consells de camperols i adaptar aquests consells a les condicions particulars del règim precapitalista, sinó que la Internacional comunista ha de declarar teòricament que amb l’assistència del proletariat dels països avançats, les nacions endarrerides poden arribar a la forma sovietista d’organització i, passant per tota una sèrie de fases, arribar al comunisme, evitant tot període capitalista. És impossible d’indicar per endavant els mitjans que hom haurà d’emprar per a atènyer aquest fi: l’experiència pràctica ensenyarà el camí, però és cert que totes les masses treballadores, comprenent-hi aquelles que pertanyen a nacionalitats allunyades, són susceptibles d’acceptar la idea dels Soviets; és cert qe cal adaptar aquestes organitzacions sovietistes a les condicions de la societat precapitalista i que el treball dels partits comunistes de tot el món ha d’encercar aquest fi.
L’EXEMPLE DE XINA (PERSPECTIVES)
Bukharín, en el report al VII Executiu ampliat, recorda les idees de Lenín sobre les perspectives de desenvolupament dels països colonials, i diu a propòsit de la Xina:
Actualment, ens trobem e presència d’una situació poc corrent. Afebliment del capitalisme per la guerra mundial i diverses revolucions, existència d’un enorme centre d’organització revolucionari, com la Unió soviètica, la proximitat geogràfica entre Rússia i Xina i la llunyania d’aquesta darrera dels principals centres econòmics, militars i polítics de les potències imperialistes.
Si la manera com Lenín planteja la qüestió per als països colonials i semi-colonials que en llur gran majoria son països rurals, permet de considerar la possibilitat, per a aquests països, “d’evitar” la fase capitalista en la seva evolució (es tracta, ben entès, de la línia principal d’aquest evolució i no pas d’una tendència única, absolutament homogènia, i sense contradicció) a quin país serà més aplicable que a la Xina?
No hi ha res de més nociu que d’encarar-se d’una manera banal amb un problema important en un tombant de la història. Nosaltres sabem per experiència com hauria costat al proletariat de l’antiga Rússia de plantejar la qüestió d’una manera tan mecànica (a la manera dels menxevics). El que ens evitarà de caure en aquest error, són sobretot aquestes dues circumstàncies, ja indicades: la crisi capitalista d’una part, i l’existència de la dictadura de proletariat a la Unió sovietista, de l’altra. Des del punt de mira de les forces de classe acarades, a Xina, la situació es dibuixa així: burgesia feble, pagesia considerable, gran massa d’artesans i de petits comerciants, classe obrera numèricament poc important, però que ja forma una força bastant homogènia i que juga un rol polític important, antagonisme envers el capital estranger, fet important perquè una gran part de la burgesia s’aplegui momentàniament a les masses, fet que troba una expressió política original en el rol dirigent del Kuomintang.
Partint d’aquest entortolligament de les relacions interiors i exteriors, hom pot i ha de plantejar el problema fonamental dels dos camins que s’ofereixen a la revolució xinesa. No hi ha cap dubte que actualment el règim feudal a Xina està condemnat a desaparèixer. La seva posició està talment trontollada, les forces interiors dirigides contra ell són d’una tal superioritat, que la seva fallida és inevitable. Tanmateix, dues perspectives essencialment diferents són possibles. O bé la Xina anirà pel camí d’una entesa i d’una aliança amb la burgesia estrangera que, en cas de fracàs de possibles intervencions, s’esforçarà d’encaminar el desenvolupament de la Xina sota la seva tutela per la influència econòmica i el bloc amb la burgesia xinesa industrial i mercantil: o bé la Xina s’aliarà a la dictadura proletària i al proletariat d’Europa, que privarà la seva burgesia de fer temptatives de pressió sobre la revolució xinesa. En el primer cas, després de la desaparició del feudalisme, després de la liquidació del caos produït per la guerra civil i sota la influència dels crèdits i emprèstits estrangers, la Xina unificada pot mirar d’“atrapar” Europa, amb passa ràpida, pel camí habitual de l’evolució capitalista. Aquesta evolució serà acompanyada, naturalment, de la ruïna de les masses principals de la població xinesa—artesans i pagesos—que seran expropiats a poc a poc pel gros capital vencedor. L’enorme superioritat econòmica que el capital estranger tindrà en aquest cas, li assegurarà una bona collita, encara que en una forma menys primitivament bàrbara i rapaç que fins ara. L’altre camí és el desenvolupament independent de Xina amb l’ajut dels treballadors de tot el món. Hom no pot negar la possibilitat d’un estat de coses original, en què l’Estat petit-burgès, trobant-se sota la influència preponderant de la classe obrera i lligat amb el país de dictatura proletària, tenint a la seva disposició algunes fàbriques d’Estat importants, les vies fèrries i les banques, descarregui els pagesos dels impostos espoliadors i faci progressar el benestar del país, fins que la industrialització de la Unió sovietista i de la revolució victoriosa a Europa fecundi l’economia donant-li una impulsió cap als camins socialistes. Naturalment, això no podrà efectuar-se sense topades i contradiccions. Les tendències capitalistes renaixeran, és clar, sense interrupció. Però amb la condició d’una influència molt feble del capitalisme estranger i de l’afebliment extremat del capitalisme interior (privat de les seves posicions estratègiques) una tal perspectiva no pot ésser considerada com impossible. (VII Executiu ampliat, Report de Bukharín.)
a ... .................https://drive.google.com/file/d/1qHcKrATsrT5RZarYXUKBKvtPAHJEryZi/view?pli=1................54/75
n la major part dels països d’Orient (Índia, Pèrsia, Egipte, Síria, Mesopotàmia), la qüestió agrària presenta una importància de primer ordre dins la lluita per a alliberar-se del jou del despotisme metropolità. Explotant i arruïnant la majoria pagesa dels països endarrerits, l’imperialisme la priva dels mitjans elementals d’existència, mentre la indústria, poc desenvolupada, disseminada en uns quants punts del país, és incapaç d’absorbir l’excedent de població rural que, a més a més, no pot emigrar [14]. Els pagesos pobres que resten en llur terrer es converteixen en serfs. Si als països civilitzats, les crisis industrials d’avantguerra jugaven el rol de reguladores de la producció social, aquest rol regulador és representat a les colònies per les fams. L’imperialisme, que té un interès vital a obtenir els majors beneficis amb les despeses mínimes, sosté fins al darrer extrem als països endarrerits les formes feudals i usuràries d’explotació de la mà d’obra. En certs països, com per exemple, a l’Índia, s’atribueix el monopoli, pertanyent a l’Estat feudal indígena, de l’usdefruit de les terres, i transforma l’impost agrari en una renda que ha d’ésser esmerçada en el capital de la metròpoli i als seus empleats, els “zemindaram” i “talukdar”. En altres països, l’imperialisme s’aprofita de la renda agrària servint-se per a això de l’organització indígena de la gran propietat territorial (Pèrsia, Marroc, Egipte, etc...). D’això es desprèn que la lluita per a la supressió de les barreres i de les rendes feudals que resten sobre la terra revesteix el caràcter d’una lluita d’emancipació nacional contra l’imperialisme i la gran propietat terratinent. Hom pot prendre per exemple l’alçament dels “moplahs” contra els propietaris terratinents i els anglesos, a la tardor de 1921, a l’Índia; i a l’alçament dels “Sikhs” en 1922. Només una revolució agrària, que tingui per objecte l’expropiació de la gran propietat feudal, és capaç de sublevar les multituds camperoles [15] i d’adquirir una influència decisiva en la lluita contra l’imperialisme. Els nacionalistes burgesos tenen por dels mots d’ordre agraris i els retallen tant com poden (Índia, Pèrsia, Egipte), i això prova l’estret lligam que hi ha entre la burgesia indígena i la gran propietat terratinent feudal i feudal-burgesa; això prova també que ideològicament i políticament els nacionalistes depenen de la propietat terratinent. Aquestes vacil·lacions i incertituds han d’ésser utilitzades pels elements revolucionaris per a una crítica sistemàtica i divulgadora de la política híbrida dels dirigents burgesos del moviment nacionalista. És precisament aquesta política híbrida el que impedeix l’organització i la cohesió de les masses treballadores, com ho prova la fallida [16] de la tàctica de la resistència passiva a l’Índia (no-cooperació).
El moviment revolucionari als països endarrerits d’Orient només pot reeixir si es basa en l’acció de les multituds pageses. És per això que els partits revolucionaris de tots els països d’Orient han de determinar clarament llur programa agrari i exigir la supressió total del feudalisme i de les seves supervivències, que troben llur expressió en la gran propietat terratinent i en l’exempció de l’impost sobre la terra. Per a una participació activa de les masses pageses en la lluita per l’alliberament nacional, és indispensable de proclamar una modificació radical del sistema de possessió de la terra. Així mateix és indispensable de forçar els partits burgesos nacionals a adoptar la part més gran possible d’aquest programa agrari revolucionari (IV Congrés comunista mundial. Resolucions).......https://drive.google.com/file/d/1qHcKrATsrT5RZarYXUKBKvtPAHJEryZi/view?pli=1............50/75........
.
Notes
[15] Aquest programa és perfectament aplicable entre els pagesos d’Andalusia i Castella.
No comptem ací els nombrosos governs administrats directament, escampats per tota la U. R. S. S.
[20] Heus ací tot el que el Poder dels Soviets ha legislat sobre aquesta qüestió: