Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
EL MOVIMENT ALLIBERADOR DELS POBLES OPRIMITS I LA REVOLUCIÓ PROLETÀRIA
El leninisme ha provat i la revolució russa ha confirmat que la qüestió nacional no és pas independent, sinó que, al contrari, és «una part de la revolució proletària, part també de la qüestió de la dictadura del proletariat».
LES TESIS LENINISTES SOBRE LA SOLUCIÓ DE LA QÜESTIÓ NACIONAL
En la solució de la qüestió nacional, el leninisme parteix de les tesis següents:
a) El món està dividit en dos camps: d’una banda, una ínfima minoria de nacions civilitzades que ostenten gairebé la totalitat del capital financer i exploten la resta de la població de la terra; de l’altra, els pobles oprimits explotats de les colònies i els països sotmesos, que formen la majoria de la població;
b) Les colònies i els països sotmesos i explotats pel capital financer constitueixen una immensa reserva de forces per a l’imperialisme;
c) Únicament per la lluita revolucionària contra l’imperialisme, els pobles oprimits dels països colonials i dominats arribaran a alliberar-se del jou i de l’explotació;
d) Els principals pobles sotmesos han entrat ja en la via del moviment alliberador nacional que ha de portar infal·liblement la crisi del capitalisme mundial;
e) Els interessos del moviment proletari als països avançats i del moviment nacional a les colònies exigeixen que aquests dos moviments revolucionaris facin el front únic contra l’enemic comú: l’imperialisme;
f) La victòria de la classe obrera als països avançats i l’alliberament dels pobles oprimits per l’imperialisme són impossibles sense la formació i la consolidació d’un front revolucionari comú;
g) La formació d’un front revolucionari comú només és possible si el proletariat dels països opressors sosté directament i resoludament el moviment d’independència nacional dels pobles oprimits contra l’imperialisme de la metròpolis, perquè «un poble que n’oprimeix d’altres no sabria ésser lliure» (Marx);
h) Aquest suport consisteix en la defensa, l’aplicació del principi del dret de les nacions a separar-se de la metròpolis, a constituir-se en Estats independents;
i) Sense l’aplicació d’aquest principi, és impossible de realitzar la unió de les nacions en una economia mundial única, base material de la victòria socialista;
j) Aquesta unió no pot ésser més que voluntària, fonamentada en la confiança mútua i les relacions fraternals dels diferents pobles.
DUES TENDÈNCIES EN LA QÜESTIÓ NACIONAL
D’això provenen dues tendències en la qüestió nacional: la tendència a l’emancipació política del jou de l’imperialisme i a la creació d’Estats nacionals independents, tendència que té per origen la reacció contra l’opressió imperialista i l’explotació colonial, i la tendència a l’acostament econòmic de les nacions, tendència determinada per la formació d’un mercat i d’una economia mundials.
La història del capitalisme ens mostra dues tendències en la qüestió nacional. La primera és el despertament de la vida nacional i dels moviments nacionals, la creació d’estats nacionals. La segona és el desenrotllament de tota classe de relacions entre les nacions, la destrucció de les barreres nacionals, la creació de la unitat internacional del capital, de la unitat econòmica, política, científica, etc. Aquestes dues tendències són la llei mundial del capitalisme. La primera predomina al començament del seu desenvolupament; la segona caracteritza la maduresa del capitalisme que camina a la seva transformació en societat socialista: (Lenin: “Remarques crítiques”).
Per a l’imperialisme, aquestes dues tendències representen contradiccions irreductibles, perquè el capitalisme no pot viure sense explotar les colònies, sense mantenir-les per la força dins l’enquadrament d’un “tot únic”; no pot acostar les nacions sinó per anexions i extensions colonials, sense les quals el capitalisme no és concebible.
Per al comunisme, al contrari, aquestes tendències són més que les dues fases d’un sol procés; el de l’emancipació dels pobles oprimits del jou de l’imperialisme. Nosaltres sabem, en efecte, que la fusió econòmica universal només és possible sobre la base de la confiança mútua i en virtut d’un acord lliurement consentit; que la formació d’una unió voluntària dels pobles ha d’ésser precedida per la separació de les colònies de “tot” imperialisme “únic”, per la transformació d’aquestes colònies en Estats independents.
FALTES A COMBATRE EN ELS SOCIALISTES I EN LES NOSTRES PRÒPIES FILES
D’aquí ve la necessitat d’una lluita incessant, aferrissada, contra el xovinisme dels “socialistes” de les grans potències (Anglaterra, França, Amèrica, Itàlia, Japó, etc.), que no volen combatre llurs governs imperialistes i sostenir la lluita de les colònies oprimides per llur alliberament, llur separació de la metròpolis.
Sense aquesta lluita, és impossible d’educar la classe obrera de les nacions dominadores en l’esperit de l’internacionalisme veritable, de l’apropament de les masses treballadores de les colònies i dels països sotmesos; és impossible de preparar-la a la revolució proletària. La Revolució no hauria triomfat a Rússia, Koltxak i Deniquín no haurien estat vençuts, si el proletariat rus no hagués tingut la simpatia el suport dels pobles oprimits de l’antic imperi tsarista. Però per a obtenir llur simpatia i llur ajut ha tingut de trencar primerament llurs cadenes, d’alliberar-los del jou de l’imperialisme rus. Sense això, hauria estat impossible d’assentar sòlidament el poder sovietista, d’implantar l’internacionalisme veritable i de crear aquesta remarcable organització de col·laboració de pobles que s’anomena Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i que representa el prototipus de la unió futura.
D’aquí la necessitat de combatre, als països oprimits, l’estretor de mires dels socialistes que no veuen més que llurs interessos nacionals directes, es tanquen en llur acció local i no volen comprendre el lligam del moviment alliberador de llur país amb el moviment proletari dels països dominants.
Si no, és impossible de mantenir la solidaritat de classe del proletariat de les nacions oprimides amb els dels països dominadors en la lluita contra l’enemic comú: l’imperialisme; si no, és impossible de realitzar l’internacionalisme.
Aquesta és la via a seguir per a l’educació de les masses treballadores de les nacions oprimides i de les nacions dominants en l’esperit de l’internacionalisme revolucionari (Stalín: “Les Bases del leninisme”).
COM CAL COMPRENDRE L’ÈPOCA DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL
En 1915, polemitzant amb P. Kiewsky, que havia escrit que ell comprenia la revolució social «com una acció unificada dels proletaris de tots els països, que destrueix les fronteres de l’estat burgès, farà saltar la unitat nacional i establirà una unitat de classes», Lenín replica:
La Revolució social no pot pas ésser una acció unificada dels proletaris de tots els països, per la simple raó que la majoria dels països i la majoria de la població de la terra no es troben encara en l’actualitat en el mateix pla del desenvolupament capitalista. Nosaltres hem parlat d’això al paràgraf 6 de les nostres tesis i P. Kiewsky, simplement, no ho ha “pas remarcat”, sigui per inatenció, sigui perquè no sap pensar.
No hem pas formulat aquest paràgraf perquè sí, sinó precisament per a refutar les deformacions caricaturals del marxisme. Solament els països avançats d’Occident i de l’Amèrica del Nord són madurs per al socialisme, i en la lletra d’Engels adreçada a Kautsky (Recull dels Social-demòcrates), P. Kiewsky podrà llegir la il·lustració concreta d’un veritable “pensament” (no solament promesa) que somniar en «una acció unificada dels proletaris de tots els països» significa ajornar el socialisme per a les calendes gregues, és a dir, per a “mai més”. El socialisme serà realitzat per una acció unificada de tots els proletaris no necessàriament de tots els països, sinó dels països que hagin arribat a un grau avançat de desenvolupament capitalista. És precisament aquesta incomprensió que ha provocat l’error de P. Kiewsky; als països avançats (Anglaterra, França, Alemanya, etc.), la qüestió nacional ja és de fa temps arreglada, la unitat nacional, en tant que finalitat, ja fa molt de temps que ha deixat d’existir i objectivament no existeix el fi “uninacional”. Per aquesta raó és possible en l’actualitat, solament en aquests països, de fer saltar la unitat nacional i de reemplaçar-la per la unitat de classes.
La situació és del tot diferent quant als països no desenvolupats, que nosaltres hem citat (al paràgraf 6 de les nostres tesis, segon i tercer apartat), és a dir, en tot l’Orient d’Europa, en totes les colònies i semicolònies, on hi ha, com a regla general, nacionalitats perseguides i no desenvolupades des del punt de vista nacional. Entre aquestes nacions hi ha encara objectivament finalitats pannacionals, sobretot objectius democràtics, l’objectiu d’alliberar-se d’una opressió nacional estrangera. Com a exemple de nacions així, Engels cita especialment l’Índia, dient que podria fer una revolució contra el capitalisme bancari, perquè Engels està lluny d’aquest “economisme imperialista” ridícul, que creu que el proletariat victoriós als països avançats, destruirà pertot “tot sol” l’opressió nacional, sense certes mesures democràtiques. On el proletariat serà victoriós reorganitzarà els països. Hom no pot pas fer això amb un sol cop, ni tampoc “vèncer” la burgesia amb un sol cop. Ho hem subratllat expressament en les nostres tesis, i encara una vegada més P. Kiewsky no ha comprès per què nosaltres ho subratllem en relació amb la qüestió nacional.
Mentre el proletariat dels països avançats combat la burgesia i rebutja les seves temptatives contrarevolucionàries, les nacions oprimides i no desenvolupades, no deixen pas de viure, ni desapareixen. Si han utilitzat, per a fer insurreccions (colònies, Irlanda) la crisi de la burgesia imperialista, guerra de 1915-1916, crisi relativament petita en comparació amb la revolució social, no és pas dubtós que utilitzaran per a noves insurreccions la gran crisi de la guerra civil als països avançats.
La revolució social no pot esdevenir-se altrament que com una època que uneixi, per a la guerra civil, el proletariat contra la burgesia en certs països, amb tota una sèrie de moviments d’alliberament nacional democràtic i revolucionari en les nacions poc desenvolupades, endarrerides i oprimides.
Per què? Perquè el capitalisme no es desenvolupa de la mateixa manera i la realitat objectiva ens prova que, ensems amb les nacions capitalistes molt desenvolupades, hi ha tota una sèrie de nacions febles i poc desenrotllades econòmicament. P. Kiewsky no ha reflexionat gens sobre les condicions objectives de la revolució social des del punt de mira de la maturitat econòmica dels diversos països i, per aquesta raó, el seu retret que nosaltres mirem d’inventar llocs on aplicar el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, erra completament el tret (Lenin: “Caricatura del marxisme i economisme imperialista”).
IMPOSSIBILITAT DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL SENSE LA INSURRECCIÓ DELS POBLES OPRIMITS
Pensar que la revolució social és possible sense l’alçament de les petites nacions a les colònies i a Europa, sense l’explosió revolucionària d’una part de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense moviment de les masses proletàries i semiproletàries inconscients, contra el jou nacional, pensar això significa renunciar a la revolució social.
El qui esperi una revolució social “pura” esperarà debades. És un revolucionari de paraula que no comprèn la revolució veritable (Lenín).
Els socialistes hauran d’explicar a les masses que els socialistes anglesos que no demanin la llibertat de separació de les colònies i d’Irlanda; els socialistes alemanys que no demanin la llibertat de separació dels alsacians, dels polonesos, dels danesos, que no eixamplin llur propaganda revolucionària i l’acció revolucionària de les masses fins al terreny de la lluita contra el jou nacional, que uns socialistes així actuen com a xovinistes, com a lacais, que es cobreixen amb la sang i el fang de la monarquia i de la burgesia imperialista [9][9] (Lenín).
Notes