Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
TASQUES DELS COMUNISTES DELS PAÏSOS COLONIALS
ELS OBJECTIUS GENERALS DELS PARTITS COMUNISTES A ORIENT (IV CONGRÉS MUNDIAL)
Les nacionalitats burgeses aprecien el moviment obrer segons la importància que pot tenir per a llur victòria. El proletariat internacional aprecia el moviment obrer oriental des del punt de mira del seu esdevenidor revolucionari. Sota el règim capitalista, els països endarrerits no poden prendre part en les conquestes de la ciència i de la cultura contemporània sense pagar un enorme tribut a l’explotació i a l’opressió bàrbares del capital metropolità. L’aliança amb el proletariat dels països altament civilitzats els serà avantatjosa, no solament perquè correspon als interessos de la lluita comuna contra l’imperialisme, sinó també perquè, solament després d’haver triomfat, el proletariat dels països civilitzats podrà fornir als obrers d’Orient un ajut desinteressat per al desenvolupament de llurs forces productives endarrerides. L’aliança amb el proletariat occidental fressa el camí devers una federació internacional de repúbliques soviètiques. El règim soviètic ofereix als pobles retardataris el mitjà més fàcil de passar de llurs condicions d’existència elementals a l’alta cultura del Comunisme, que està destinada a suplantar en l’economia mundial el règim capitalista de producció i distribució. El millor testimoniatge n’és l’experiència de l’edificació soviètica a les colònies alliberades de l’ex-imperi rus; una forma d’administració soviètica és capaç d’assegurar el coronament lògic de la revolució agrària pagesa. Les condicions específiques de l’economia agrícola en una certa part dels països orientals (irrigació artificial) curades abans per una organització primitiva de col·laboració col·lectiva, de base feudal i patriarcal, i compromeses actualment per la pirateria capitalista, exigeixen igualment una organització política capaç de servir sistemàticament les necessitats soocials. A causa de les condicions climatèriques, socials i històriques particulars, un rol important pertoca generalment, a Orient, en el període transitori, a la cooperació dels petits productors.
LA LLUITA ENTRE LA BURGESIA I EL PROLETARIAT PER L’HEGEMONIA
Les tasques objectives de la revolució colonial depassen el marc de la democràcia burgesa. En efecte, la seva victòria decisiva és incompatible amb la dominació de l’imperialisme mundial. Al principi, la burgesia indígena i els intel·lectuals indígenes assumeixen el rol de “pionniers” dels moviments revolucionaris colonials; però així que les masses proletàries i pageses s’incorporen als moviments, els elements de la gran burgesia i de la burgesia terratinent se’n decanten, i deixen el primer lloc als interessos socials de les capes inferiors del poble. Una lluita llarga, que durarà tota una època històrica, espera el jove proletariat de les colònies, lluita contra l’explotació imperialista i contra les classes indígenes dominants que aspiren a monopolitzar tots els beneficis del desenvolupament industrial i intel·lectual i volen que les masses restin com en el passat en una situació “prehistòrica”.
Aquesta lluita per influència sobre les masses camperoles ha de preparar el proletariat indígena al rol d’avantguarda política. Només després de sotmetre’s a aquest treball preparatori i després de sotmetre-li les capes socials adjacents, el proletariat indígena es trobarà capacitat per a plantar cara a la democràcia burgesa oriental, que porta un caràcter de formalisme encara més hipòcrita que la burgesia d’Occident.
El refús dels comunistes de les colònies, de prendre part en la lluita contra l’opressió imperialista, amb el pretext de la “defensa” exclusiva dels interessos de classe, és el resultat d’un oportunisme dels de més mala llei [10],que no pot deixar de desacreditar la revolució proletària a Orient. No menys nociva és la temptativa de posar-se al marge de la lluita pels interessos quotidians i immediats de la classe obrera en nom d’una “unificació nacional” o d’una “pau social” amb els demòcrates burgesos.
Dues tasques confoses en una sola incumbeixen als partits comunistes colonials i semi-colonials: d’una part, lluiten per una solució radical dels problemes de la revolució democràtica-burgesa que tenen per objecte la conquesta de la independència política; d’altra part, organitzen les masses obreres i pageses per a permetre’ls de lluitar pels interessos particulars de llur classe i utilitzen a aquest efecte totes les contradiccions del règim nacionalista democràtic-burgès. Formulant reivindicacions socials estimulen i alliberen l’energia revolucionària que no trobava eixida en les reivindicacions liberals burgeses. La classe obrera de les colònies i semi-colònies ha de saber fermament que solament l’extensió i la intensificació de la lluita contra el jou imperialista de les metròpolis poden donar-li un rol director dins la Revolució, i que solament l’organització econòmica i política i l’educació política de la classe obrera i dels elements semi-proletaris poden augmentar l’amplitud revolucionària del combat contra l’imperiaisme.
Els partits comunistes dels països colonials i semi-colonials d’Orient, que es troben encara en un estat més o menys embrionari, cal que participin en tot moviment que els pugui donar accés a les masses. Però també han de promoure una lluita enèrgica contra els prejudicis patriaco-corporatius i contra la influència burgesa dins les organitzacions obreres, per a defensar aquestes formes embrionàries d’organitzacions professionals contra les tendències reformistes, i transformar-les en òrgans combatius de les masses. Cal que esmercin totes llurs forces a organitzar els nombrosos jornalers i jornaleres rurals, igual que els aprenents i les aprenentes en el terreny de la defensa de llurs interessos quotidians.
EL SOSTENIMENT DELS MOVIMENTS NACIONALS REVOLUCIONARIS
Heus ací, sobre aquesta qüestió, un extracte del discurs de Lenín al II Congrés mundial:
Ara jo voldria tractar especialment de la qüesió del moviment democràtic burgès a les contrades endarrerides. Aquest és un punt que ha estat objecte de moltes discussions. Ens hem preguntat si convenia, teòricament i en principi, de declarar que la Internacional Comunista i els partits comunistes han de sostenir els moviments democràtics burgesos als països endarrerits. I hem arribat tots a aquesta conclusió unànime: que no tenim res a fer amb els moviments democràtics burgesos i que solament poden interessar-nos els moviments nacionalistes revolucionaris. No és pas dubtós que tot moviment nacional pot no ésser més que un moviment democràtic burgès, puix que la majoria de la població als països endarrerits es compon de camperols que representen la classe mitjana capitalista. Fóra una utopia de suposar que els partits proletaris, si hom té cap probabilitat de constituir-ne, estaran en condicions de desenvolupar una activitat comunista, de fer política comunista, sense entrar en determinades relacions amb els pagesos dels països endarrerits i sense demanar llur ajut. Hom ha fet l’objecció que, si parlàvem d’un moviment burgès democràtic, perdríem el sentiment de la diferència que hi ha entre els moviments reformistes i els revolucionaris que s’han fet sentir recentment a les contrades endarrerides i a les colònies. La burgesia imperialista ha fet tot el que ha pogut per crear un moviment reformista. Hi ha hagut una entesa entre la burgesia de les contrades que exploten i la de les colònies, de manera que, molt sovint, la burgesia dels països oprimits, tot contenint el moviment nacional, fa tota mena d’esforços, d’acord amb la burgesia imperialista, contra tot moviment revolucionari [11].
Això ha estat provat clarament, i a fi de remarcar millor aquesta diferència, els mots “burgès democràtic” han d’ésser reemplaçats a les tesis, pel terme “nacionalista revolucionari”. La idea és, que nosaltres, com a comunistes, hauríem de sostenir els moviments burgesos per a l’emancipació de les colònies solament en el cas que aquests moviments siguin realment revolucionaris, quan no esdevinguin un obstacle a què donem als pagesos una educació revolucionària i una organització, quan no ens impedeixin de preparar les grans masses explotades per a l’acció revolucionària. Quan això és impossible, els comunistes estan obligats a combatre la burgesia reformista dins aquests països, de la mateixa manera que combaten els herois de la II Internacional. Existeixen ja partits d’aquesta classe a les colònies; representen, naturalment, la burgesia reformista, encara que s’anomenin social-demòcrates o socialistes. Aquesta distinció ha estat feta en totes les tesis, i per això penso que el nostre punt de mira serà formulat amb molta més precisió.
Notes