Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
ÉS INEVITABLE PER ALS POBLES ENDARRERITS LA FASE CAPITALISTA?
En el seu discurs sobre la qüestió nacional al II Congrés mundial, Lenín va emetre les idees següents sobre les perspectives de desenvolupament dels països colonials i semi-colonials:
El treball pràctic dels comunistes russos a les colònies que pertanyien en altre temps al tsar, en països endarrerits, com el Turquestan i altres, ens menen a preguntar-nos de quina manera cal aplicar els principis, la tàctica i la política comunistes en una situació social que precedeix l’establiment del règim capitalista. Perquè cal remarcar sobretot que, en aquestes contrades, les relacions precapitalistes prevalen encara i que, per tant, no pot ésser qüestió d’un moviment purament proletari. No hi ha en aquestes contrades gairebé cap proletariat industrial.
Tanmateix, hem hagut d’assumir i hem assumit el rol de “líders” en aquest moviment. El nostre treball en aquest medi ens ha mostrat que les dificultats eren realment enormes, però el resultat de la nostra activitat pràctica ha demostrat que era possible, a despit d’aquestes dificultats, de despertar un pensament polític independent, fins en els llocs on no hi ha gens de proletariat. Aquesta activitat ha estat per a nosaltres més penosa que no hauria estat en altres països més avançats, perquè el proletariat rus ha hagut de fer un treball excessiu en la seva obra governamental. És fàcil de comprendre que els pagesos que es troben en un estat de dependència semi-feudal, són capaços de concebre la idea de l’organització sovietista i poden també actuar pràcticament per a la realització d’aquesta idea. És evident que les masses, en aquests països, són explotades no solament pel capital comercial, sinó també pel règim feudal i que aquesta arma, aquesta forma d’organització anomenada “els Soviets”, pot ésser emprada en aquest cas. La idea és simple i pot ésser aplicada, no solament a la societat proletària, sinó també a les condicions de vida pagesa feudal i semi-feudal. Les nostres experiències en aquest terreny, no han estat pas molt riques, però les discussions que han tingut lloc a la comissió on hi havia nombrosos representants de les colònies, ens han provat definitivament i absolutament que hem de basar les resolucions de la Internacional comunista sobre el fet que els consells de pagesos, els consell d’aquells que són explotats, poden ésser un recurs no solament als països capitalistes, sinó també en una societat precapitalista, i que el deure absolut dels comunistes i d’aquells que es disposin a organitzar partits comunistes és de propagar la idea de consells de pagesos i de consells de treballadors explotats per tot arreu, sense exceptuar-ne els països endarrerits i les colònies, i de fer temptatives a tot arreu on ho permetin les circumstàncies, per a crear consells de pagesos o consells de treballadors. Això ens obre un camp d’activitats molt interessant i de gran importància. L’experiència feta no és gran encara, però anirem acumulant materials, i no hi ha pas dubte que el proletariat dels països avançats podrà i haurà de prestar el seu ajut a les masses treballadores dels països endarrerits. I no hi ha pas dubte que quan les repúbliques sovietistes del proletariat victoriós allargaran la mà a aquestes masses, el desenvolupament d’aquests països endarrerits entrarà en una nova fase. Aquesta qüestió ha alçat una viva discussió a la comissió d’enllaç, no solament amb les tesis que jo he proposat, sinó encara més amb les tesis del camarada Roy que ell defensarà, dintre de poc, després de fer-hi certes esmenes.
La qüestió és de saber si podem admetre que el desenvolupament de l’economica capitalista és inevitable als països endarrerits que s’emancipen ara i on certs progresos s’han fet sentir després de la guerra. Hem arribat a aquesta conclusió: que el desenvolupament del capitalisme en aquests països no és pas inevitable, sobretot en el cas que el proletariat revolucionari victoriós hi hagi fet una propaganda sistemàtica i el poder dels Soviets hagi prestat a aquesta obra el seu ajut per tots els mitjans de què hagi pogut disposar. No solament hem de formar nuclis independents de partits, no solament hem de procedir a la propagació de la idea dels consells de camperols i adaptar aquests consells a les condicions particulars del règim precapitalista, sinó que la Internacional comunista ha de declarar teòricament que amb l’assistència del proletariat dels països avançats, les nacions endarrerides poden arribar a la forma sovietista d’organització i, passant per tota una sèrie de fases, arribar al comunisme, evitant tot període capitalista. És impossible d’indicar per endavant els mitjans que hom haurà d’emprar per a atènyer aquest fi: l’experiència pràctica ensenyarà el camí, però és cert que totes les masses treballadores, comprenent-hi aquelles que pertanyen a nacionalitats allunyades, són susceptibles d’acceptar la idea dels Soviets; és cert qe cal adaptar aquestes organitzacions sovietistes a les condicions de la societat precapitalista i que el treball dels partits comunistes de tot el món ha d’encercar aquest fi.
L’EXEMPLE DE XINA (PERSPECTIVES)
Bukharín, en el report al VII Executiu ampliat, recorda les idees de Lenín sobre les perspectives de desenvolupament dels països colonials, i diu a propòsit de la Xina:
Actualment, ens trobem e presència d’una situació poc corrent. Afebliment del capitalisme per la guerra mundial i diverses revolucions, existència d’un enorme centre d’organització revolucionari, com la Unió soviètica, la proximitat geogràfica entre Rússia i Xina i la llunyania d’aquesta darrera dels principals centres econòmics, militars i polítics de les potències imperialistes.
Si la manera com Lenín planteja la qüestió per als països colonials i semi-colonials que en llur gran majoria son països rurals, permet de considerar la possibilitat, per a aquests països, “d’evitar” la fase capitalista en la seva evolució (es tracta, ben entès, de la línia principal d’aquest evolució i no pas d’una tendència única, absolutament homogènia, i sense contradicció) a quin país serà més aplicable que a la Xina?
No hi ha res de més nociu que d’encarar-se d’una manera banal amb un problema important en un tombant de la història. Nosaltres sabem per experiència com hauria costat al proletariat de l’antiga Rússia de plantejar la qüestió d’una manera tan mecànica (a la manera dels menxevics). El que ens evitarà de caure en aquest error, són sobretot aquestes dues circumstàncies, ja indicades: la crisi capitalista d’una part, i l’existència de la dictadura de proletariat a la Unió sovietista, de l’altra. Des del punt de mira de les forces de classe acarades, a Xina, la situació es dibuixa així: burgesia feble, pagesia considerable, gran massa d’artesans i de petits comerciants, classe obrera numèricament poc important, però que ja forma una força bastant homogènia i que juga un rol polític important, antagonisme envers el capital estranger, fet important perquè una gran part de la burgesia s’aplegui momentàniament a les masses, fet que troba una expressió política original en el rol dirigent del Kuomintang.
Partint d’aquest entortolligament de les relacions interiors i exteriors, hom pot i ha de plantejar el problema fonamental dels dos camins que s’ofereixen a la revolució xinesa. No hi ha cap dubte que actualment el règim feudal a Xina està condemnat a desaparèixer. La seva posició està talment trontollada, les forces interiors dirigides contra ell són d’una tal superioritat, que la seva fallida és inevitable. Tanmateix, dues perspectives essencialment diferents són possibles. O bé la Xina anirà pel camí d’una entesa i d’una aliança amb la burgesia estrangera que, en cas de fracàs de possibles intervencions, s’esforçarà d’encaminar el desenvolupament de la Xina sota la seva tutela per la influència econòmica i el bloc amb la burgesia xinesa industrial i mercantil: o bé la Xina s’aliarà a la dictadura proletària i al proletariat d’Europa, que privarà la seva burgesia de fer temptatives de pressió sobre la revolució xinesa. En el primer cas, després de la desaparició del feudalisme, després de la liquidació del caos produït per la guerra civil i sota la influència dels crèdits i emprèstits estrangers, la Xina unificada pot mirar d’“atrapar” Europa, amb passa ràpida, pel camí habitual de l’evolució capitalista. Aquesta evolució serà acompanyada, naturalment, de la ruïna de les masses principals de la població xinesa—artesans i pagesos—que seran expropiats a poc a poc pel gros capital vencedor. L’enorme superioritat econòmica que el capital estranger tindrà en aquest cas, li assegurarà una bona collita, encara que en una forma menys primitivament bàrbara i rapaç que fins ara. L’altre camí és el desenvolupament independent de Xina amb l’ajut dels treballadors de tot el món. Hom no pot negar la possibilitat d’un estat de coses original, en què l’Estat petit-burgès, trobant-se sota la influència preponderant de la classe obrera i lligat amb el país de dictatura proletària, tenint a la seva disposició algunes fàbriques d’Estat importants, les vies fèrries i les banques, descarregui els pagesos dels impostos espoliadors i faci progressar el benestar del país, fins que la industrialització de la Unió sovietista i de la revolució victoriosa a Europa fecundi l’economia donant-li una impulsió cap als camins socialistes. Naturalment, això no podrà efectuar-se sense topades i contradiccions. Les tendències capitalistes renaixeran, és clar, sense interrupció. Però amb la condició d’una influència molt feble del capitalisme estranger i de l’afebliment extremat del capitalisme interior (privat de les seves posicions estratègiques) una tal perspectiva no pot ésser considerada com impossible. (VII Executiu ampliat, Report de Bukharín.)