Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
Introducció
I
Prat de la Riba, en “La Nacionalitat Catalana”, va fer a Catalunya, en l’època moderna, quan Catalunya estava en plena renaixença nacional i la tendència separatista no es dibuixava encara en el nostre moviment reivindicatiu, les primeres declaracions imperialistes. Fou un imperialisme agosarat que malgrat voler-se revestir amb aspiracions de caràcter cultural i de fins humanitaris de “civilització”, ensenya un esperit de conquesta i de domini que no el diferenciava de l’imperialisme francès, anglès, alemany o rus, ferotgement autoritaris i explotadors en la pràctica encara que en teoria hom afirmés cínicament, que anaven a expandir la llum de la cultura i de la civilització entre els pobles endarrerits.
L’imperialisme de Prat de la Riba que, tot condemnant les guerres injustes i les vergonyes de certes imposicions per la força, afirmava que “patriotisme i expansió han de menester en la societat internacional d’avui l’ajuda de la guerra” i pretenia que “els pobles bàrbars, o els que van en sentit contrari de la civilitzció, han d’ésser sotmesos de grat o per força a la direcció i al poder de les nacions civilitzades”, és el fruit del nacionalisme exacerbat que sota d’una fraseologia hipòcrita, justifica l’odi al veí, la desigualtat econòmica, l’anexió forçosa, la denominació de la seva cultura i la perpetuació de l’esclavitud colonial.
La concepció imperialista de Prat de la Riba era fortament agressiva: “La preparació per a la guerra és la garantia més sòlida de la pau. La guerra que sotmet els pobles bàrbars als civilitzats, és una obra de pau i civilització. Una nació que no sap defensar els seus drets amb les armes, no pot sostenir ni exercir en el món cap missió progressiva”. Aquesta exaltació de la força, justificada dient que “imperialisme és força de civilització que vessa d’un poble de vida nacional intensa sobre els altres”, fa afirmar-li que “les potències cultes tenen el deure d’expansionar-se sobre les poblacions endarrerides. França imposant la seva autoritat a Alger, Anglaterra a Egipte, Rússia als Kamotos, han substituït la llei i l’ordre de justícia, a la lluita bàrbara i degradant que en aquests pobles imperava”. Darrerament hem llegit en alguns volums que tracten sobre imperialisme i la seva aplicació damunt de les colònies (1). Les conclusions que hom treu d’aquestes lectures són diametralment oposades a les de Prat de la Riba quan assegurava que en l’acció de França, Anglaterra i Rússia damunt de les seves respectives colònies “el guany ha estat més gros per a la civilització i per a aquestes terres desgraciades, que no pas per als pobles que les han intervingudes”.
És falsa la definició que fa Prat de la Riba de l’imperialisme modern: “Dominar per la força de la cultura servida i sostinguda per la força material, és l’imperialisme modern, l’imperialisme integral, el de les grans races fortes d’ara”, perquè, preguntem nosaltres, ¿quina força cultural tenia la Rússia feudal per a fer sentir la seva autoritat damunt dels Kamotos?
En totes les intervencions i ocupacions modernes—anteriors i posteriors a la guerra europea—el rol principal ha estat jugat per la força dels exèrcits. La definició de la cultura i del dret d’imposar-la per la força no és patrimoni dels pobles més cultes, sinó dels pobles més forts. No sempre ha existit una correlació proporcionada entre la força i la cultura. Sovint—la història ens en presenta grans exemples—hi han hagut pobles forts que n’han dominat d’altres de cultura més elevada. Els arguments de Prat de la Riba poden ésser perfectament usats a favor de la tesi dels centralistes espanyols a conservar l’estato quo actual.
Ens plau avui a nosaltres, en nom de la més avançada tendència proletària, condemnar i refusar l’aspiració imperialista que Prat de la Riba, recolzant-se en el dret de les nacionalitats, volia donar al nostre moviment d’emancipació nacional, aspiració natural en ell, representant de la burgesia catalana disgustada per la pèrdua de les colònies espanyoles i necessitada de nous mercats per als seus productes. Però nosaltres, obrers, en pronunciar-os contra l’imperialisme absorvent dels capitalistes, hi oposem, en nom de la solidaritat internacional del proletariat, la nostra concepció del federalisme voluntari. El proletariat de Catalunya no té intenció de domini, sinó desig de concòrdia. Ens sentim critats, en tant que proletaris i en tant que catalans sotmesos a una burgesia, a la divisa que un dia llançaren Marx i Engels a tots els explotats de la terra.
II
Els nacionalistes europeus a l’estil del català Prat de la Riba, els republicans i monàrquics francesos partidaris de la conservació del seu imperi colonial, els pangermanistes que aspiren a la recuperació de mandats colonials, els feixistes italians que es daleixen per eixamplar els seus dominis, al mateix temps que defensen aferrissadament la seva independència en tots els ordres, són els predicadors que l’odi al veí, de la desigualtat econòmica, de la continuació de l’esclavitud dels pobles colonials.
Per a arrossegar les multituds a les seves concepcions imperialistes, els capitalistes usen el tòpic del patriotisme, agitat per tots els mitjans davant del proletariat de la nació colonitzadora i d’una fraseologia llampant que encobreix la seva acció de rampinya i de bandidatge. Els mots “progrés”,“civilització”, “cultura” són en boca dels imperialistes sinònims de dominació, explotació, despersonalització.
Cal desterrar completament de les classes populars aquest sentiment imperialista, fortament degradador i reaccionari. La nostra consciència de proletari no el pot admetre. Lluita contra d’ell és combatre la burgesia.
El capitalisme necessitat contínuament nous mercats on col·locar els seus productes. Les fronteres estatals limiten considerablement la seva expansió. La possessió d’extensos territoris colonials soluciona, transitòriament, la necessària expansió de la indústria de la metròpoli i, gràcies a la intensa explotació a què sotmet les colònies, ajorna els conflictes socials que li planteja el proletariat dintre del propi país.
A la llarga, però, el colonialisme, deixa d’ésser per als capitalistes una font de riqueses i una vàlvula de seguretat contra el moviment obrer de la metròpolis, i es converteix en arma contra el seu poder. La població colonial que primerament tenia de consumir de grat o per força els productes de la metròpolis, més tard basteix una indústria pròpia i crea una burgesia indígena que estableix la competència amb la de l’Estat colonitzador. Quan arriba aquest cas, l’imperialisme ja ha fet tot el curs ascendent i és empès de pressa cap a la desfeta. Ha finit el rol de l’imperialisme industrial i comercial i entra en la darrera fase: l’imperialisme financer, que és, en línies general, l’etapa actual.
És en aquesta etapa l’explotació colonial continua, però l’obrer continental—europeu—ja no es beneficia gens d’aquesta explotació. L’alta finança de caràcter internacionalista acapara exclusivament els beneficis de l’explotació de les metròpolis i de les colònies. Lluiten en aquesta darrera etapa, estretament lligades, la burgesia de la metròpolis i la burgesia de les colònies, contra el proletariat de l’una i de l’altra.
Quin interès reporta als obrers francesos, la possessió, per part de la seva burgesia, de l’imperi colonial africà, de la Conxinxina i el mandat de Síria? A l’obrer anglès, amb què el beneficia que la seva burgesia domini una extensa població colonial? A Espanya, a nosaltres obrers, què ens importa la possessió de les illes oceàniques i el protectorat rifeny, últimes engrunes d’un poder colonial que no ens serví per a res de bo?
El poder colonial sols beneficia la burgesia del país que n’exerceix el domini. La mateixa burgesia que explota els indígenes de les colònies, és la que, al continent europeu, explota els obrers del propi país.
No podem admetre, doncs, en nom de cap patriotisme, la continuació de l’imperialisme colonial, el domini d’un Estat damunt d’una nació, encara que aquest estat diguin que és el “nostre”. No, els obrers no podem considerar com a propi l’Estat capitalista. Nosaltres obrers estem més a prop dels explotats de les colònies que dels burgesos del nostre país. Cal trencar el front únic amb els explotadors del proletariat. Cal establir en canvi, una estreta solidaritat amb els obrers colonials que són, igual que nosaltres, víctimes de la desigualtat econòmica i de l’explotació capitalista.
Tots els pobles tenen el dret de regir-se per ells mateixos. Aquesta ha d’ésser la divisa que en qüestions colonials han d’adoptar els obrers dels Estats que tinguin dominis colonials.
III
La història del segle XIX és principalment la història de la lluita de les nacionalitats europees contra els Estats centralistes, i de l’esforç d’Europa per a colonitzar els altres continents.
Les grans potències europees, llançaren el sobrant de llurs forces—que ja no podien emprar a dominar les altres nacionalitats continentals—, en la tasca de sotmetre a llurs directives els pobles d’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica i d’Oceania.
Costaria de demostrar, com pretenen alguns polítics europeus, que, en la seva totalitat, la història de la colonització, sigui la història de la civilització de les colònies. Les metròpolis europees no foren empeses en les seves incursions pels altres continents per un redemptor afany de civilització, sinó, principalment, per una avidesa de domini d’explotació
Europa ha deixat un rastre de foc i de sang en la seva acció imperialista per les terres verges que ha colonitzat (2). Més que professors i metges i missioners, ha enviat a les colònies soldats, comerciants i funcionaris. Més que llibres i aparells científics, rígides lleis iníqües i armes. Més que escoles, casernes.
La història de la colonització és també la història de la més desenfrenada explotació dels indígenes, de la martirologia cruenta de races senceres.
Amb la colonització, Europa no anà a portar-los gran cosa bona. Contràriament, anava a prendre’ls llurs riqueses i a esclavitzar-los. Si els donà un xic de cultura, els portà també les xacres de la civilització: la sífilis i tots els mals veneris, l’alcohol i l’opi...
Els exèrcits mercenaris que sota el pabelló d’una qualsevol civilitzada metròpolis europea dominaven un país, allò que primer organitzaven era la forma per a ells més aventatjosa d’emparar-se de les seves riqueses.
Mentre el missioner predicava sotmissió i enlairava davant la ignorància dels indígenes la imatge de Crist, els soldats, amb el fusell al braç, s’emparaven violentament del territori millor, les companyies protegides pel Govern “civilitzador” muntaven escandalosos negocis i el funcionaris de l’Estat atropellaven i expoliaven els indígenes. Res no té d’estrany, doncs, que quan aquests pobles oprimits s’han aixecat en armes contra les metròpolis opressores, no hagin fet distincions entre soldats, funcionaris, negociants i missioners!
Aquests pobles han comprès que mai en nom de la civilització i de la cultura, un poble no té dret d’imposar a un altre les seves lleis i d’expoliar-lo. Han compres que també no és un “poble” el que domina sinó les minories capitalistes d’aquell poble. Han vist a la llum de la lluita de classes que no era “tota” una nació que s’atribuïa un territori amb l’excusa de civilitzar-lo, sinó un Estat en les mans dels capitalistes que parlava i obrava cínicament en nom del poble, mentre explotava el “seu” propi país. Han vist que darrera els mots “civilització” i “cultura” el capitalisme no cercava altra fi que tenir un nou mercat per als seus productes, la dominació econòmica i política, recursos de carn humana en cas de guerra, fortificacions estratègiques per als futurs conflictes bèl·lics que està preparant... Han comprès que la dominació colonial i de les minories nacionals per la llei de la força o per la força de la dictadura econòmica, és un crim.
Cap forma d’opressió, des del punt de mira obrer, és acceptable. El proletariat té de sostenir la més aferrissada lluita a favor dels pobles colonials i de les nacionalitats opreses. I estan particularment obligats a portar aquesta lluita aquells obrers la burgesia del país dels quals exploti i domini colònies o nacionalitats.
IV
La història de la colonització—especialment en el primer quart del segle XX—marca ja les lluites dels pobles oprimits, cada vegada més accentuades, per a lliurar-se del jou dels colonitzadors. Aquestes lluites ja no són la revolta isolada de minories incivilitzades que rebutgen la cultura i els avenços europeus, sinó tot un poble conscient de la seva personalitat la qual reivindica en nom de la llibertat de les nacions de disposar lliurement de llurs destins—la mateixa divisa que predicaren els aliats durant la guerra i que després no compliren!—la independència nacional per a organitzar-se en un Estat propi.
Ha estat en el curs d’aquestes lluites que ha quedat plenament demostrada la finalitat “única” de la colonització. Els pobles oprimits s’han aixecat en nom de la llibertat, de la democràcia, de la civilització i de la cultura. I quan aquestes veus donaven a comprendre, si més no, que la finalitat “civilitzadora” que s’atribuïen els Estats colonitzadors ja estava acomplerta i que per tant s’havien de retirar, les grans nacions d’Europa—i també els Estats Units i el Japó—que es vanen d’ésser l’avantguarda del progrés en tots els aspectes, s’han contradit obertament. Totes elles han comès torts profunds que la història, la vera història dels homes, la història inspirada en la raó i la justícia—no pas aquestes canallesques històries xovinistes—condemnarà sempre.
Anglaterra, el país de la llibertat i la tolerància, l’ha renegada als indígenes de les seves colònies. Recordeu la infàmia de la guerra amb els boers; la brutal dominació sobre Irlanda; la política d’expoliació a què ha sotmès Egipte i Palestina; les iniquitats comeses a l’Índia i Xina. Tots aquests fets ens permeten de qualificar durament l’acció colonitzadora de la Gran Bretanya [...]. L’esfondrament dels seus rivals seculars, no li ha servit per a altra cosa sinó per a comportar-se d’una manera intolerant i brutal amb les minories nacionals alemanyes que han quedat sota del seu domini.
I Alemanya, i la Rússia tsarista, i Àustria... Totes les grans potències europees dipositàries de la cultura i de la civilització tenen una història vergonyosa en quant fa referència als problemes nacionals i colonials.
De la Gran Guerra ençà, sols la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques ha sabut tenir una actitud noble en front d’aquests problemes. I és que avui aquestes qüestions han deixat d’ésser qüestions exclusivament nacionals per a passar a ésser problemes de classes. Com digué Doriot en el seu notable estudi sobre “La Revolució russa i els pobles oprimits”, l’única solució possible per a resoldre en justícia el problema colonial i nacional és la de la U. R. S. S. “Aquest exemple únic—escriu—comparat al del colonialisme i al de l’opressió de les minories nacionals, mostra clarament que fora de la Revolució proletària no hi ha solució possible a la qüestió nacional”.
La lluita de classes, doncs, ha d’ésser també dintre de la Península Ibèrica, l’incentiu que desencadeni la revolució social amb l’establiment de la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria resoldrà d’una manera democràtica els problemes nacionalitaris que hi han plantejats, problemes respecte als quals la burgesia ha demostrat a bastament la seva incapacitat per a resoldre’ls. Catalunya, Bascònia i Galícia, sols tindran la llibertat per mitjà del Comunisme. Però, per a obtenir-la, caldrà que les masses obreres d’Espanya s’agrupin com a Rússia amb les masses pageses, i sota la direcció del Partit Comunista, garanteixin les conquestes de la revolució per mitjà de la Dictadura del Proletariat, que servirà alhora per a estabilitzar-les i començar la construcció de la nova societat dels productors.
En donar la present traducció al proletariat de Catalunya, tenim l’íntima convicció que les doctrines de Lenín, Stalín i Bukharín, contribuiran eficaçment a què els nostres obrers prenguin una solució digna a través de la Revolució Social.
JORDI ARQUER
Notes
(1) Luis Araquistain: “El peligro yanqui” i “El imperialismo yaqui en el mar Caribe”; Lenín: “L’imperialisme, etapa superior del capitalisme”; Juan Andrade: “China contra el imperialismo”; Doriot: “Les colonies et le communisme”; Scott Neaving y Joseph Freeman: “La diplomacia del dolar”; Nguyên-Aî-Quôc: “Le procès de la colonisation Française”; Cheng-Chung-Tao: “Les traités inegaux de la Chine et l’actitude des Puissances”.
(2) Recomanem la lectura del llibre de l’escriptor burgès Andre Gide “Voyage au Congo”, on parla de l’explotació i el turment revoltants a què estan sotmesos els indígenes de l’Àfrica Equatorial francesa.